AMALIA POLLERI CARRIÓ
(1909-1996)

Crítica d’art, artista plàstica, dissenyadora, docent i periodista

«Una cosa que está por arriba de los sistemas, es el Gran Sistema que está por arriba de las clases, por arriba de los partidos, por arriba de las ideologías, está por arriba de los países. Es el Gran Sistema que hace que la mujer sea esclava y punto. Un ser de segunda, porque habría que pagar diez mil cosas que no se le pagan a la mujer, no se le da nada, no se le da tiempo, horario, crecimiento. Todo lo que han conseguido las mujeres lo han conseguido ¿en qué lucha?: en lucha individual más que en lucha social, porque realmente la sociedad no las ha respaldado.»

MEMORIAS DE REBELDÍA
Graciela Sapriza, 1988

Neix el 26 de juny del 1909 a Montevideo. La seva mare, Francisca (Fanny) Carrió, és molt amiga de Paulina Luisi, a qui acompanya com a Secretària General en el Consell Nacional de Dones (1911) i com a presidenta de la Comissió del Sufragi en l’Aliança Nacional de Dones (1919), treballant incansablement pel sufragi femení a l’Uruguai.
Des de petita manifesta la seva vocació per a l’exercici de les arts plàstiques i és la més jove dels estudiants del Cercle de Belles Arts. Un dels seus mestres de Dibuix i Pintura és Guillermo Laborde, el mateix que acompanya en la seva formació artística Petrona Viera. Amalia s’inicia ben aviat en la docència de les arts plàstiques a Montevideo, i obté el primer lloc en diversos concursos on es presenta per obtenir un càrrec fix. És professora d’Educació Secundària, a l’Institut de Professors Artigas i en diverses escoles de la Universitat del Treball de l’Uruguai, on culmina la seva carrera docent exercint revolucionàriament la direcció dels Programes d’Art, Artesanies i Educació per a la Dona.
Publica, juntament amb dues docents i amigues, dos llibres referits a l’art i a l’educació, El lenguaje gráfico plástico y Arte y comunicación visual, i en solitari Elementos del lenguaje plástico. Lúcida testimoni de l’expressivitat del seu temps, exerceix també com a crítica d’art durant trenta anys amb absoluta continuïtat. Les seves notes es publiquen en diversos mitjans nacionals: El Diario, La Mañana, Opinar, El Correo de los Viernes, La República y Brecha, de l’equip de redacció de la qual continuava formant part activament en el moment de la seva mort. Els seus articles resumeixen l’evolució i les tendències de l’art uruguaià en aquell període. De la seva voluminosa producció poètica publica solament un treball, Maneras de ser. Diverses caixes que contenen originals de la seva poesia es constitueixen en una veritable autobiografia i en un retrat del seu temps.
Per les seves obres en els camps del dibuix, la pintura, el muralisme i el gravat, activitats que manté sense interrupció fins al final dels seus dies, rep múltiples premis en salons nacionals i municipals. Entre els aspectes menys coneguts de la seva producció artística es troben el disseny de mobles i objectes per a la seva pròpia llar (el joc de menjador, el llit i les tauletes del dormitori, la caixa del seu aparell de ràdio), que marquen un moment d’inflexió en la producció de disseny artesano-industrial uruguaià per la racionalitat del plantejament tècnic i la seva puresa.

Inquieta intel·lectual, també es dedica al periodisme radiofònic i durant anys col·labora en l’emissora d’abast nacional Radio Sarandí, amb intervencions en el programa En Vivo y en Directo recordades encara avui.

Aquesta rica vida intel·lectual no li és obstacle per participar activament en diversos moviments socials del país, on ocupa alguns càrrecs de responsabilitat, com ara presidenta de l’Associació Internacional de Crítics d’Art de l’Uruguai (AICA) o secretària general de la Unió d’Artistes Plàstics de l’Uruguai. Així mateix, participa com a membre en l’agrupació Acció Femenina per la Victòria, durant la Segona Guerra Mundial, i en l’Agrupació d’Intel·lectuals, Artistes, Periodistes i Escriptors (AIAPE).
En l’àmbit polític, milita en el Partit Comunista des de l’any 1945. En 1954 se’n dona de baixa per discrepàncies amb la direcció, però manté durant tota la vida una posició d’esquerra independent, i s’allunya dels càrrecs de rellevància sense deixar per això de participar en la vida ciutadana.
En els últims anys escriu al diari La República de Montevideo. A través de la seva columna «La Columna Polleri », al suplement «La República de las Mujeres», fustiga les pràctiques masclistes amb el suport de la seva experiència vital i els seus coneixements pel que fa a les dificultats per a la inserció de la dona en la vida pública. Mor a la capital, el 18 de juny del 1996, a vuitanta-sis anys.
Mai no va renunciar a ser una militant conseqüent pels drets de la dona, i va reaccionar amb fervor enfront d’una societat arcaica que els trepitjava sistemàticament. Els escrits durant tota la seva vida demostren la seva fidelitat a aquesta causa, les banderes de la qual mai no va arriar.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies