AURORA BERTRANA I SALAZAR
(1892-1974)

Escriptora i periodista
«Que cada dona intervingui segons les seves aptituds, possibilitats, gustos o forces, però que cap dona, digna de portar aquest nom, s’arronsi d’espatlles davant els afers nacionals, que afecten no solament a nosaltres, sinó als nostres pares, germans, fills. Quan ens haurem ben orientat i estarem segures de la nostra ideologia, la influència humanitàriament benefactora de la dona es deixarà sentir dins de la societat.»

LA HUMANITAT,
5 de desembre de 1933

Neix a Girona el 29 d’octubre de 1892, filla de l’escriptor Prudenci Bertrana i de Neus Salazar. Comença els estudis generals i de música a Girona (sota la protecció de Carme Karr) i, posteriorment, els continua a Barcelona, on fa classes a l’Institut de Cultura Popular i Biblioteca per a la Dona, dirigit per Francesca Bonnemaison. El 1923 marxa a Ginebra per estudiar a l’institut de rítmica Jaques-Dalcroze; allà tingué una sèrie de problemes burocràtics que l’obligaren a treballar com a ‘jazz-woman’ en un hotel, de mainadera o a la ràdio de Ginebra per poder pagar-se els estudis i l’estada.

El 1924 deixa la música per matricular-se en literatura francesa i grecollatina a la Universitat de Ginebra. Durant aquell any escriu les primeres cròniques, publicades a La Veu de Catalunya i, posteriorment, altres a La Publicitat, L’Opinió, Pamflet, Bondat-Bonté, L’Horitzó o Moments.

El 1925 es casa amb l’enginyer elèctric Denys Choffat i l’any següent se’n van a treballar i viure a Papeete (Tahití). Des d’allà envia diversos articles a la revista D’Ací d’Allà, que es convertiran en l’exitós llibre Paradisos oceànics (1930). El seu reconeixement professional comporta que diaris com Mirador o La humanitat li sol·licitin articles de temes variats, on destaquen les vivències en altres països i el compromís amb la condició de la dona. Al mateix temps s’especialitza en literatura de viatges amb llibres com Peikea, princesa caníbal (1934), L’illa perduda (1935) o El Marroc sensual i fanàtic (1936). El 1930 torna a Barcelona a causa de la malaltia de la seva germana Cèlia.
Així mateix, fou la primera presidenta del Lyceum Club de Barcelona, participa en el Club Femení i d’Esports de Barcelona i forma part de la llista electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions generals del 19 de novembre de 1933, tot i que no és escollida.
Poc abans d’esclatar la guerra col·labora a La revista del nostre temps i al setmanari Catalunya. Durant el conflicte bèl·lic escriu a la publicació Companya, dirigeix la col·lecció de literatura «La Novel·la Femenina», juntament amb Maria del Carme Nicolau, i participa en les emissions radiofòniques realitzades per l’Associació d’Escriptors Catalans. El 1938 s’exilia a Ginebra, on treballa de professora d’idiomes, traductora i minyona personal, entre d’altres feines. A poc a poc es fa un lloc en la vida literària suïssa i col·labora en diferents mitjans de comunicació, a més d’escriure les novel·les sobre la Segona Guerra Mundial Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958).
També ajuda a emigrar companys a Mèxic, visita camps de refugiats i presoners i col·labora amb la resistència francesa en la lluita contra el nazisme. El 1948 torna a Catalunya i obté nous èxits literaris amb Vent de grop (1967) i les seves Memòries (1973 i 1975, aquest darrer volum pòstum). Mor a Berga el 3 de setembre de 1974.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies