CLARA CAMPOAMOR RODRÍGUEZ
(1888-1972)

Advocada, escriptora i política
«¿Cómo puede decirse que cuando las mujeres den señales de vida por la República se les concederá como premio el derecho a votar? ¿Es que no han luchado las mujeres por la República? ¿Es que al hablar con elogio de las mujeres obreras y de las mujeres universitarias no está cantando su capacidad? Además, al hablar de las mujeres obreras y universitarias, ¿se va a ignorar a todas las que no pertenecen a una clase ni a la otra? ¿No sufren éstas las consecuencias de la legislación? ¿No pagan los impuestos para sostener al Estado en la misma forma que las otras y que los varones? ¿No refluye sobre ellas toda la consecuencia de la legislación que se elabora aquí para los dos sexos, pero solamente dirigida y matizada por uno? ¿Cómo puede decirse que la mujer no ha luchado y que necesita una época, largos años de República, para demostrar su capacidad? Y ¿por qué no los hombres? ¿Por qué el hombre, al advenimiento de la República, ha de tener sus derechos y han de ponerse en un lazareto los de la mujer?»

Discurso en las Cortes Generales,
1 de octubre de 1931

Neix a Madrid el 12 de febrer de 1888, filla de María Pilar Rodríguez Martínez, costurera, i de Manuel Campoamor Martínez, comptable en un diari. La mort del seu pare quan només té deu anys l’obliga a deixar els estudis per ajudar en l’economia familiar treballant de modista, dependenta de comerç i telefonista. El juny de 1909 aconsegueix plaça d’auxiliar femenina de segona classe del Cos de Telègrafs del Ministeri de la Governació, de primer a Saragossa i després a Sant Sebastià. El 1914 guanya una plaça en el Ministeri d’Instrucció Pública que li permet tornar a Madrid, on exerceix com a docent especial de taquigrafia i mecanografia a les Escoles d’Adultes. Durant anys combina aquesta feina amb les de traductora de francès, auxiliar mecanògrafa en el Servei de Construccions Civils del mateix ministeri i secretària del director del diari conservador maurista La Tribuna.
El 1920 inicia els estudis de batxiller, aconsegueix el títol i posteriorment es matricula a la Facultat de Dret, on es llicencia quatre anys després. El 1925 es converteix en la segona dona a incorporar-se al Col· legi d’Advocats de Madrid, un mes després que Victoria Kent. Manté una gran activitat com a conferenciant a l’Associació Femenina Universitària i a l’Acadèmia de Jurisprudència, defensant sempre la igualtat de drets de la dona i la llibertat política.
A les eleccions del 28 de juny de 1931 és elegida diputada —tot i que les dones no poden votar— per la circumscripció de Madrid representant el Partit Radical. Forma part de l’equip que elabora el projecte de Constitució de la nova República, on entre molts aspectes hi havia el debat sobre la concessió del sufragi femení. L’esquerra política, a excepció d’un grup de socialistes i alguns altres republicans, no era partidària de concedir el vot per temor a la possible influència de l’Església, que, segons ells, comportava un vot conservador.
Després d’un intens debat al Congrés dels Diputats amb Victoria Kent i altres diputats, finalment l’1 d’octubre de 1931, amb 161 vots a favor per 121 en contra, s’aprova el sufragi femení. Tot i el rellevant paper que hi té per aconseguir aquest dret, en els comicis del 19 de novembre de 1933 no aconsegueix renovar l’acta de diputat. El 1934 abandona el Partit Radical per la seva subordinació a la Confederación Española de Derechas Autónomas i la posterior repressió de la insurrecció revolucionària a Astúries. Aquell any intenta ingressar a Izquierda Republicana però li rebutgen la sol·licitud. Actituds com aquestes fan que reflecteixi la seva experiència parlamentària al llibre Mi pecado mortal. El voto femenino y yo (1935).
El 1936 s’exilia a París i publica La revolución española vista por una republicana , on narra la seva experiència a Madrid i es mostra crítica envers el comportament dels republicans. Viu una dècada a Buenos Aires guanyant-se la vida traduint, donant conferències i escrivint biografies. A finals dels anys quaranta intenta tornar a Espanya, però desisteix en assabentar- se que estava processada per haver format part d’una lògia maçònica. El 1955 s’instal·la a Lausana, on treballa en un bufet d’advocats fins que perd la vista. Mor de càncer el 30 d’abril de 1972.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies