FRANCESCA BONNEMAISON I FARRIOLS
(1872-1949)

Pedagoga i assagista

«Proclamat en la nova Constitució el principi del vot femení, és un deure de les dones agrupar i coordinar llurs esforços i activitats perquè llur intervenció en la vida pública tingui la deguda eficàcia. Per aconseguir-ho cal que llur actuació estigui enquadrada dins els partits existents.»

Manifest de la secció femenina de la Lliga Regionalista,
LA VEU DE CATALUNYA,
20 de gener de 1932.

Nasqué a Barcelona el dia 12 d’abril de 1872, filla de Gil Bonnemaison, originari de la Catalunya Nord, i d’Agustina Farriols. La seva educació està molt influenciada per la religió. El 1893 es casa amb l’advocat Narcís Verdaguer i Callís, cosí del poeta Jacint Verdaguer. Les primeres feines que fa consisteixen a adaptar i traduir rondalles populars, que posteriorment es publicaren a La Veu de Catalunya, òrgan periodístic de la Lliga Regionalista. Els textos els signava amb el pseudònim «Franar» (unió de Fra[ncesca] i Nar[cís]).

El 1909 el rector de la parròquia de Santa Anna li ofereix dirigir la biblioteca parroquial. Inicialment hi anaven poques dones, però en poc temps el projecte és un èxit i el 1910 acaba convertint-se en l’Institut de la Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, la primera a tot Europa. El ràpid creixement de l’entitat obliga a traslladar al carrer Elisabets la biblioteca, que arribà a la xifra de 23.000 volums. La mort del seu marit, el 1918, comporta que es dediqui plenament al projecte, el qual augmenta cada cop més fins a arribar a 6.200 alumnes. Aquest fet obligà a bastir un nou edifici al carrer Sant Pere Més Baix, que fou inaugurat pel president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, el 1922.

El projecte prossegueix amb la compra d’uns terrenys vora el mar, a Badalona, perquè les dones puguin aprendre a nedar. L’Institut també disposava d’una borsa de treball amb un important nombre d’empreses que cada any proporcionava feina a unes 1.600 noies en treballs remunerats característics de la societat de masses del moment. Per tal d’arribar al màxim de dones possible, les revistes Claror i Vida Social Femenina i un programa de ràdio quinzenal a Ràdio Associació de Catalunya difonien les activitats de l’Institut.
El 1932 dirigeix la secció femenina de la Lliga Regionalista i treballa per a l’obtenció del sufragi femení. A les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 forma part de la llista municipal de Barcelona, però no és escollida. La seva pertinença a aquesta formació i el seu catolicisme l’obliguen a exiliar-se durant la Guerra Civil, per por de ser assassinada, a Territet-Montreux (Suïssa). Allà ajuda altres refugiats catalans. En tornar a Barcelona, el 1941, es troba l’Institut traspassat a la Diputació de Barcelona i convertit en la Institución de Cultura para la Mujer de la Sección Femenina de FET y de las JONS, fet que provoca que deixi la vida pública i es dediqui al mecenatge, sobretot envers el monestir de Montserrat, ja que tenia una gran amistat amb l’abat Aureli Maria Escarré. Mor a la Ciutat Comtal el 12 d’octubre de 1949.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies