FREDERICA MONTSENY I MAÑÉ
(1905-1994)

Anarcosindicalista, poeta, escriptora i política
«Entre los muchos equívocos a desvanecer, hay el del sexo. Nosotros jamás hemos sido feministas, porque consideramos que la mujer debe tener los mismos derechos que el hombre y que, como el hombre, posee las mismas parecidas cualidades y los mismos semejantes defectos.»
L’ESPOIR, 13 de juny de 1965.
Neix el 12 de febrer de 1905 a Madrid. La seva vida estigué influenciada pels seus pares, els anarquistes Joan Montseny («Federico Urales») i Teresa Mañé («Soledad Gustavo»). El 1920, amb només quinze anys, publica una breu novel·la amb el títol Horas trágicas. El 1923 s’afilia a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i inicia la seva col·laboració en revistes i diaris com Solidaridad Obrera, La Revista Blanca, Nueva Senda, Tierra, Redención, Acción Social Obrera, El luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate o El Mundo al día.
Al llarg de la Dictadura de Miguel Primo de Rivera escriu les novel·les La Victoria (1925), El hijo de Clara. Segunda parte de la Victoria (1927) i La indomable (1928), totes centrades en l’emancipació femenina i que crearen una gran controvèrsia en la premsa anarquista de l’època. Així mateix, entre 1925 i 1931 escriu més de trenta llibres de ficció, publicats majoritàriament a la col·lecció «La Novela Ideal», publicada a l’editorial anarquista que regentaven els seus pares, La Revista Blanca. Una altra novel·la rellevant va ser Heroínas (1935), inspirada en la revolució d’Astúries de 1934.
El 1931 s’incorpora a la redacció del portaveu de la CNT Solidaridad Obrera i el 21 de juliol de 1936 ingressa a la Federació Anarquista Ibèrica. El 4 de novembre d’aquell mateix any forma part del govern de Francisco Largo Caballero com a Ministra de Sanitat i Assistència Social fins al 17 de maig de 1937. Durant el seu mandat duu a terme una política sanitària de prevenció i de lluita contra les malalties venèries i promou una llei d’avortament. No obstant això, moltes de les seves propostes no es realitzen perquè deixa el càrrec molt aviat. El 1938 presideix el primer comitè d’enllaç CNT-UGT i passa a ser responsable del Departament de Sanitat de la Comissió de Batallons de Voluntaris.
A finals de gener de 1939 travessa la frontera per arribar a París, on s’incorpora al Servei d’Evacuació dels Refugiats Espanyols. Davant la petició d’extradició de Franco fuig a la Dordonya, on és detinguda per la policia i empresonada a Llemotges i al Perigús. El fet d’estar embarassada de la seva tercera filla la salva de ser retornada per la Gestapo i segurament afusellada. L’alliberament de França li permet establir-se a Tolosa de Llenguadoc amb la seva parella, Germinal Esgleas Jaume.
Des del 1945 serà la directora del periòdic CNT i a partir de 1958 s’encarrega de l’òrgan de propaganda de les CNT francesa i espanyola L’Espoir. Mai deixa d’escriure i durant el règim franquista i la transició publica nombrosos llibres, com ara Mujeres en la cárcel (1949), Pasión y muerte de los españoles en Francia (1950), El éxodo: pasión y muerte de españoles en el exilio (1969), Problemas del anarquismo español (1971), Crónicas de CNT: 1960-1961 (1974), El éxodo anarquista (1977), Seis años de mi vida (1978) o Mis primeros cuarenta años (1987). El 1977 participa en mítines de la CNT en Barcelona pero sigue viviendo en Toulouse, donde fallece el 14 de enero de 1994.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies