Julia Arévalo Suárez – Transgresoras

JULIA ARÉVALO SUÁREZ
(1898-1985)

Sindicalista, primera Senadora comunista de Llatinoamèrica

«Bregaremos para dar solución a las condiciones en que se desenvuelve la vida de la mujer que trabaja en la industria y en el campo, que percibe tan bajos salarios con una legislación muy deficiente para sus condiciones de trabajo, que está desamparada en su función de madre y que exige la absoluta obtención de sus derechos civiles.»

JULIA ARÉVALO MARCHA CON NOSOTROS.
Carlos Yaffe, 2016.

Neix l’1 de juliol de 1898 a Barriga Negra, departament de Lavalleja, primera dels nou fills d’una humil família camperola. Cursa solament fins a quart grau de primària. Als nou anys la seva família se’n va a viure a Montevideo. Als deu anys comença a treballar amb jornades de deu hores, cobrant deu cèntims, en una fàbrica de mistos i després en una de tabac. Als quinze anys s’afilia al Partit Socialista, al qual pertany també el seu pare, un treballador de la Companyia de Tramvies.

El 1915 ja és reconeguda pels seus companys com a dirigent del sindicat tabaquer, on destaca per la seva oratòria, la seva valentia enfront de les patronals i la seva gran capacitat organitzativa. El 1919, junt amb la seva companya de partit Paulina Luisi, dona suport a la vaga de les armilleres i pantaloneres. El 1920 participa en el procés que porta a la fundació del Partit Comunista de l’Uruguai. Es casa jove i forma una família nombrosa, ja que serà mare de sis fills.

En la dècada dels trenta és una de les principals organitzadores dels treballadors rurals, i actua també en les lluites polítiques contra la dictadura de Gabriel Terra. En aquestes circumstàncies, pateix amb els seus companys la repressió del govern i és empresonada diverses vegades per organitzar actes opositors. El 1942 és elegida diputada; és una de les quatre dones que entren al Parlament per primer cop al país i esdevé la primera dona parlamentària comunista a l’Amèrica Llatina.

Dona suport fermament a les activitats de solidaritat amb la República Espanyola durant la Guerra Civil i forma part del Moviment Intercontinental de Dones, que combat el nazisme i el feixisme durant la Segona Guerra Mundial. La intensitat de la seva lluita i la fogositat de la seva oratòria fan que l’anomenin «la Pasionaria uruguaiana». De fet, és amiga personal de Dolores Ibárruri, «la Pasionaria», que la convida el 1945 a participar a París en el congrés fundacional de la Federació Internacional Democràtica de Dones (FEDIM), del Consell Mundial de la qual forma part com a vicepresidenta. En aquell viatge coneix Pablo Picasso. El 1946 és elegida senadora i escriu el llibre Crónicas de un mundo de heroísmo, on relata les seves experiències en aquell històric viatge.

Com a dirigent obrera i parlamentària té un paper destacat en la defensa dels drets dels treballadors i de les dones, en impulsar lleis com la dels Drets Civils de la Dona el 1948. El 1958 és elegida edil de la Junta Departamental de Montevideo. Amb fred o calor, amb cotxe o sense, de dia o de nit, als seixanta anys i amb vuit operacions al cos recorre els barris més apartats i oblidats de la capital interessant-se pels problemes dels ciutadans. A partir del cop d’estat del 1973 i la posterior dictadura cívico-militar, ja anciana, participa activament en activitats de resistència política al règim.

En els seus últims anys viu envoltada dels seus fills, nets i besnets. Mor a Montevideo el 18 d’agost del 1985, pocs mesos després de la finalització de la dictadura, i rep l’homenatge de tot el moviment popular, que la recorda com una de les seves més admirables figures històriques.

Va dedicar la seva vida a la lluita política i social, contribuint a l’organització dels assalariats rurals i defensant els drets de les dones que es trobaven en condicions d’extrema explotació. Com a parlamentària, va treballar en projectes de llei tan importants com els que s’ocupen de la protecció del treball femení, la maternitat, l’equiparació salarial o la jubilació de les empleades domèstiques, entre altres. La seva atenció sempre va estar centrada a aconseguir la justícia social.