MARÍA COLLAZO
(1884-1942)

Sindicalista, pedagoga, periodista i educadora
«Muchas son las mujeres que llámense o son llamadas anarquistas, pero por desgracia son bien pocas las que buscan los medios de independizar su criterio, estudiando […] A ver, compañeras, si de una vez comenzamos nuestra obra de superación a nosotras mismas […] y para que desaparezca aquello, desgraciadamente cierto de que, si el compañero es anarquista, ella es anarquista, si él es socialista, ella lo mismo, etc., y también para que desaparezca la desconfianza de los compañeros.»

LA BATALLA,
febrero de 1917.

Neix a Montevideo el 6 de març del 1884, en una família d’immigrants gallecs, catòlics i comerciants. És la cinquena de nou germans, que passen la infantesa al barri de La Aguada i van a un col·legi de monges, el règim autoritari del qual ella rebutja sistemàticament. D’adolescent es veu influenciada per les idees llibertàries del seu germà Luis, i per mantenir aquestes idees finalment trenca amb la seva família. El 1902, als divuit anys, es casa amb un obrer cigarrer de cognom Pedreira. Amb ell té quatre fills, que bateja amb noms mitològics: Aurora, Themis, Espartaco i Venus, un fet molt usual en els anarquistes de principis de segle a fi d’evitar els noms bíblics o cristians.
El 1904 s’estableix a Buenos Aires, es relaciona amb els principals centres anarquistes i participa en diverses lluites socials i sindicals. El 1907 organitza, junt amb Juana Rouco, Virginia Bolten i altres activistes, el Centre Femení Anarquista, primer local llibertari exclusivament de dones a l’Argentina. Durant la Vaga d’Inquilins, aquell mateix any, protesta contra la pujada dels lloguers i els desallotjaments i, junt amb Juana, destaca en les manifestacions i mítings. Per aquesta participació se li aplica la Llei de Residència i és deportada a Montevideo. Dies després, la revista Caras y Caretas publica una nota amb fotografies sobre la seva actuació en la vaga.
Entre 1904-1907 i 1911-1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordóñez, pot desenvolupar les seves idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milita en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de mistos i cigars, etc.).
El 1908, pocs mesos després de néixer la seva quarta filla, envidua. L’any següent funda, junt amb Bolten, Rouco i alguns anarquistes homes, el periòdic La Nueva Senda i participa activament amb Belén de Sárraga en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març del 1911 crea el Centre Feminista «Emancipación» i dos anys més tard, amb la seva nova parella, el fuster Carlos Narvalaz, té la seva última filla, Ehbe-Leda.
El 1915 funda i dirigeix el periòdic La Batalla, que, tot i que era netament polític i llibertari, publica també nombrosos articles pedagògics i educatius i disposa així mateix d’espais per a l’art, la poesia i la música. A les seves pàgines es poden llegir textos de gran prestigi escrits, per exemple, pel filòsof Carlos Vaz Ferreira o el literat José Enrique Rodó. Durant els dotze anys en què s’edita, María exposa a través de les seves columnes les seves idees i denúncies, posant l’accent especialment en les condicions del treball obrer de les dones.
A partir del 1918, amb la creació de l’Organització Internacional del Treball (OIT), María incrementa els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s’emmotllen als sectors oficialistes. Participa activament a Montevideo en la sagnant vaga general d’agost del 1918. El 1923 és una de les fundadores de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). És una compromesa activista en el Comitè d’Ajuda a la República Espanyola i es posa des del començament, el 1936, al servei de la causa. Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra, es converteix en un referent de les mobilitzacions contra el govern. Mor el 22 de gener del 1942, a Montevideo, als cinquanta- vuit anys.
Feminista de gran vitalitat, va assumir amb fermesa i decisió cada rol que va exercir, tant en l’àmbit públic com en el privat, sense descuidar-ne cap, tot i ser mare de cinc fills. Paradigma en la defensa i reivindicació de la igualtat de gènere, es va mantenir sempre fidel als seus ideals, en especial el de la lluita per l’emancipació de les dones.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies