MARÍA EUGENIA VAZ FERREIRA RIBEIRO
(1875-1924)

Poeta, catedràtica de Literatura, compositora i dramaturga
«[…] A más de todo esto, mamá no me quiere / pues me está reprimiendo todito el día / que, por Dios, no haga versos, que eso es muy malo / que me quedo soltera, seguramente, si hago poesía […] Mas yo encuentro sin duda que es preferible / a una dicha pequeña ya realizada / una inmensa ventura, que nunca llega, / pero cuya esperanza mantiene el alma siempre encantada.»

«MONÓLOGO», 1893.

Neix a Montevideo al si d’una família culta i adinerada, d’origen hispanoportuguès. És la petita de tres germans, el segon dels quals mor poc després de néixer. Junt amb Carlos, el gran, és educada a casa seva. María Eugenia se sent atreta des de sempre per la poesia, però a més estudia pintura, piano i idiomes. Aprèn francès, anglès i alemany, perquè vol comprendre els clàssics que troba a la biblioteca familiar, entre ells Bécquer i Heine, els quals admira. Els germans es mantenen molt units i viuen una infantesa feliç fins a l’adolescència, quan, el 1884, per qüestions econòmiques, el seu pare es trasllada al Brasil; no tornarà i més tard morirà en estranyes circumstàncies. Això obliga el seu germà a sortir a treballar per mantenir la família i a ella a quedar-se a casa tenint cura de la mare, malalta «dels nervis» i amb qui no s’avé gens. Carlos, als vint-i-cinc anys, ja és un eminent catedràtic de Filosofia a la Universitat de la República.
El 1893, als divuit anys, María Eugenia fa la seva primera aparició pública com a poeta al Club Catòlic, llegint un sorprenent «Monólogo» que, malgrat el seu to humorístic, deixa entreveure les seves crítiques a l’imperatiu masculí, rebel·lant-se i plantejant les dificultats de ser poeta i dona. Des d’aleshores, algunes de les seves composicions neoromàntiques apareixen publicades a les revistes de més anomenada, posant- se de manifest la intensitat del seu sentiment i la pulcritud en la composició. Poc després, algunes de les seves peces són incloses en compilacions de poesia nacional. Anys més tard, escriu tres obres de teatre i compon la música per a algunes d’elles: La piedra filosofal (1908), Los peregrinos (1909) i Resurrexit (1913), estrenades totes amb èxit al Teatro Solís.v
Els seus versos desperten interès i susciten polèmiques en l’ambient intel·lectual del Riu de la Plata. Es transforma, a poc a poc, en referent de dona lliure entre els seus iguals. Delmira Agustini li dedica un poema per la seva forma inèdita de tractar l’amor com a tema literari i Gabriela Mistral la proclama «la maestra de todas nosotras». El seu primer llibre, Fuego y mármol (1903), romandrà inèdit fins a la seva publicació pòstuma. Hi expressa la força de l’impuls eròtic contraposat a la puresa, per a ella sinònim o disfressa de la fredor i indiferència sexual que hom exigeix a la dona honesta. Aquesta idea és recurrent i essencial en la seva poètica. Des del 1905 es guanya la vida treballant, de primer com a secretària i després com a catedràtica de Literatura a la Universitat de Dones i, finalment, com a professora d’Educació Secundària, coincidint a l’Institut Normal de Senyoretes amb Paulina Luisi i Enriqueta Compte i Riqué. El 2 de febrer del 1914, al festival aeronàutic del Centre Nacional d’Aviació, es converteix en la primera uruguaiana de pujar en un avió i sobrevola els voltants de l’Hipòdrom de Maroñas, a Montevideo.
María Eugenia obté un gran èxit als salons burgesos no només per la seva poesia, sinó també per les seves composicions musicals. La descriuen com a malenconiosa, rara, enginyosa i irresistible per la seva intel· ligència, i hi ha qui la compara amb Oscar Wilde per la seva capacitat d’invenció i agilitat en les respostes. Bohèmia i irreverent, tot i que és mal vist que una dona surti sola al carrer, ella ho fa, es diverteix i se sent lliure. No li interessa «el què diran»; sovint surt sense barret, gest impensable en una «dona de bé», i en una festa arriba a aparèixer amb una sabata de cada color, afirmant davant l’astorament dels testimonis que «yo no soy un pajarito, no debo mover mis dos pies al mismo tiempo».
El 1922, a causa de la seva avançada malaltia maniacodepressiva, que també pateix la seva mare, renuncia als seus càrrecs i, malgrat que comença un seriós deteriorament físic, no deixa d’escriure. És ingressada en un centre de salut mental de Montevideo i la medicació li provoca una fallida renal que el 20 de maig del 1924 li causa la mort, als quaranta-vuit anys. El 1925 el seu germà publica La isla de los cánticos, poemari de 41 peces que preparaven plegats per editar i que reflecteix la singularitat formal de l’autora: una síntesi del romanticisme tardà dels seus admirats Heine i Bécquer amb les millors troballes modernistes de Rubén Darío. El 1959 es publica una segona obra, La otra isla de los cánticos.
Va ser la primera dona a l’Uruguai que va cantar els seus desitjos i angoixes sense exageracions, obrint camí en castellà a la poesia femenina. A través de la seva obra va desafiar la dominació masculina i va ser lliure d’expressar el dolor de la solitud i les restriccions que s’imposaven a la condició de dona davant una societat patriarcal que reprimia l’expressió dels sentiments.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies