PAULINA LUISI JANICKI
(1875-1950)

Mestra, primera doctora en Medicina i Cirurgia i catedràtica de l’Uruguai

«Quiere el feminismo demostrar que la mujer es algo más que materia creada para servir al hombre y obedecerle como el esclavo a su amo, que es algo más que máquina para fabricar hijos y cuidar de la casa; que, si es su misión la perpetuación de la especie, debe cumplirla más que con sus entrañas y sus pechos, con la inteligencia y el corazón, preparados para ser madre y educadora.»

ACCIÓN FEMENINA,
Agosto de 1917.

«Yo he convivido con aquellas mujeres las horas emocionantes y dinámicas de las elecciones del ‘33. […] yo las he acompañado, hermanada en entusiasmos e ideales, en aquellas jornadas en que preparaban su primer acto en la vida ciudadana.»

BAJO EL SIGNO DE MARTE. ESPAÑA.
HOMENAJE A LAS DEMOCRACIAS MÁRTIRES, 1942.

Neix el 22 de setembre del 1875 a Colón (Argentina). Als seus tres anys la família es trasllada a Paysandú (Uruguai) i poc després s’estableix definitivament a Montevideo. És la gran de vuit germans, de pare italià i mare polonesa, tots dos amb formació i interès per l’educació i amb idees pedagògiques revolucionàries, basades en la llibertat. Les sis germanes —«las Luisi», com solien anomenar-les— estudien per ser mestres i destaquen per la seva independència. Paulina va ser la primera doctora en Medicina del país, Clotilde la primera doctora en Lleis, Luisa una poeta destacada, Inés també metgessa i Elena i Anita mestres. Són el paradigma de dones emancipades, i així quedà gravat en la memòria dels seus contemporanis.

El 1900, després de titular-se de mestra, Paulina ingressa a la Universitat. El 1908 es gradua amb honors en Medicina i Cirurgia. Ser la primera metgessa cirurgiana de l’Uruguai marca el seu espai en l’escenari masculí d’aquesta professió. Titular-se és una gran victòria enfront dels prejudicis dels seus propis companys, que tant es riuen d’ella, i un gran èxit davant una societat que s’escandalitza de pensar que una dona examini i atengui homes despullats. El 1909 ja és cap de la Clínica Ginecològica de la Facultat i disposa d’un laboratori propi per a les seves investigacions sobre fecundació i fertilitat.

Sempre vinculada a la docència, exerceix com a professora d’Educació Profilàctica a l’Escola Normal de Dones i també a la Secció Femenina d’Educació Secundària. El 1923 viatja a París i cursa l’especialització en dermatologia i malalties venèries. Des de les seves conferències introdueix a l’Estat la preocupació per la instrucció en educació sexual. Publica diversos treballs sobre el tema, i en un de tan audaç com La enseñanza sexual proposa d’incloure la temàtica a les escoles públiques, tant per a les nenes com per als nens.

Paral·lelament a la seva carrera professional, Paulina forma part del nucli fundador del Partit Socialista de l’Uruguai. Junt amb María Abella, se la considera pionera del feminisme uruguaià, en crear el 1916 el Consell Nacional de Dones (CNM). En els seus discursos afirma que només a través de la unió de les dones es poden obtenir les reformes a què aspiren. A partir del 1917 crea i dirigeix la revista Acción Femenina, dedicada a defensar els drets femenins.

No es casa ni té fills. Viu sola i el seu domicili li serveix de consultori alhora que és la seu del CNM. Desenvolupa una intensa tasca en defensa dels drets de la dona «para liberarla de la tutoría del hombre y apoyar su consecuente crecimiento moral e intelectual como persona». Pionera entre les sufragistes uruguaianes, treballa apassionadament per aconseguir el vot femení integral creant el 1919 l’Aliança Uruguaiana de Dones pel Sufragi Femení. Els seus esforços es veuen finalment plasmats en la Constitució del 1934, però no es fan realitat fins a les eleccions generals del 1938. Amb apassionada vocació de justícia, impulsa organitzacions socials i sindicals de dones, entre les quals destaquen la Unió de Telefonistes i el Sindicat de ostureres de Sastreries.

Ocupa nombrosos càrrecs representant l’Uruguai en missions i esdeveniments internacionals, sempre ad honorem , sense rebre ni tan sols viàtics. És la delegada del govern (i primera llatinoamericana a concórrer en representació d’un país) davant la Lliga de les Nacions, davant la Comissió Consultiva per a la Protecció de la Infància i la Joventut i, dins seu, en el Comitè per a la Repressió del Tràfic de Dones i Nens (càrrec que ocupa durant deu anys), així com davant la IV Conferència Internacional del Treball, on, advocant per la repressió del tràfic de dones, presenta una moció que és votada per dotze països.

Incansable pacifista, concorre a la Conferència Internacional sobre el Desarmament, a la qual només assisteixen cinc dones. És l’única dona en la II Assemblea Extraordinària de la Lliga de Nacions pel conflicte sinojaponès del 1932 i participa en el Comitè Mundial de Dones contra la Guerra i el Feixisme el 1934. Destaca com a fervent defensora de la causa de la República Espanyola: forma part el 1936 de la Comissió de Dames d’Ajuda al Poble Espanyol i l’any següent organitza el Comitè pro Cases pro Infants de l’Espanya Lleial. Al llarg de la seva vida rep nombrosos reconeixements, entre els quals destaquen la condecoració atorgada pel govern portuguès collar de Santiago da Espanha, mentre que del govern espanyol rep l’Orde d’Alfons X el Savi pels seus treballs sobre la prostitució i la seva lluita contra el tràfic de dones.
Mor a Montevideo als setanta-quatre anys, el 16 de juliol del 1950, el mateix dia en què els uruguaians van festejar el Maracanazo, la victòria de la selecció uruguaiana de futbol al Mundial del Brasil. La Facultat de Medicina va honorar la seva memòria anomenant «Paulina Luisi» una de les sales de la seva biblioteca, i des del 2006 l’Hospital de la Dona de la capital també porta el seu nom.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies