PETRONA VIERA GARINO
(1895-1960)

Primera artista plàstica professional a l’Uruguai
«Sé que existe algo que jamás hay que entregar a las exigencias de la vida, en el suceder de los acontecimientos y de los fracasos: el optimismo […] Si no hubiera quienes se oponen a renunciar a sus puntos de vista personales y se adaptaran en cambio blandamente a lo que piensan y hacen millones y millones de hombres, el mundo no tendría sentido, y el arte, las máquinas, la ciencia, carecerían de objeto […] Si no fuera pintora, tal vez sería política. No puede cumplir uno en la vida con más de una profesión seria. Y la de político no lo es tanto como la de pintor. De tal manera, mi interés se reduce a obligarme a estar al día en todos los asuntos internacionales de mi país y a llenar conscientemente mis deberes ciudadanos concurriendo a las urnas siempre que es necesario.»

Revista ATLÁNTIDA,
Setembre de 1940.

Neix el 24 de març del 1895 al si d’una família sense problemes econòmics, primera filla de Carmen Garino i Feliciano Viera, president de la República Oriental de l’Uruguai entre 1915 i 1919. Als dos anys pateix una meningitis que la deixa sorda just quan comença a parlar. En aquell temps, l’Uruguai mancava d’institucions dedicades a atendre aquests casos, per la qual cosa la seva família contracta una famosa institutriu francesa, Madeleine Larnaudie, especialitzada en l’educació d’infants sords. Amb ella, Petrona aprèn a llegir les lletres i llavis i a escriure des de ben petita. Als divuit anys inicia els seus estudis artístics. Immersa en el seu món de silenci, s’endinsa en el dibuix de la mà del català Vicenç Puig. A causa de la posició social del seu pare, l’esplèndida torre familiar on resideix és centre de reunions on acudeixen grans personalitats i l’elit cultural de Montevideo. Gràcies a aquelles vetllades, que Petrona mai no es perd, els artistes plàstics Pedro Figari, Zorrilla de San Martín, José Cuneo, Blanes Viale i José Belloni, entre altres, marquen la seva sensibilitat i la seva manera de mirar el món.
Cal esmentar que el president Viera té una especial rellevància històrica pel que fa a la consecució dels drets femenins a l’Uruguai; és durant el seu mandat que s’aprova la primera Constitució de la República que inclou la possibilitat del sufragi femení (1918, secció II, capítol I, article 10). D’altra banda, ell és qui el 1919 dona suport a la iniciativa del Consell Nacional de Dones, liderat per Paulina Luisi, per a l’adhesió de l’Uruguai al Conveni Internacional contra el Tràfic de Blanques.
Cap al 1922 ja apunta maneres i, davant la marxa del mestre Puig a Buenos Aires, la família decideix de substituir-lo per l’uruguaià Guillermo Laborde (1886-1940). Ell és qui la inicia en el primer dels ismes que es van donar a l’Uruguai, el planisme. Però la pintora genera un canvi amb la seva innovadora proposta: introdueix amb monumentalitat motius inusuals, com ara el món infantil (nens estudiant o asseguts a l’aire lliure), nus, dones atenent a labors, totes elles temàtiques absents entre els «planistes», abocats en el paisatge. És d’aquesta manera com obre les portes i dona veu a un univers domèstic majoritàriament femení.
El 1926 fa la seva primera exposició individual, a la Galeria Maveroff, amb un èxit rotund. L’any següent mor el seu pare, fet que ocasiona un gran canvi en la vida familiar. La tristesa envaeix la casa i les visites comencen a escassejar fins a desaparèixer. La situació econòmica es torna molt difícil, fins al punt que han de vendre a l’Estat la majestuosa torre i es muden a una petita casa que els dona el Partido Colorado, al qual pertanyia el pare. El taller de l’artista queda instal·lat allà, al número 2850 de l’avinguda 8 de Octubre (avui Escola Especial N.º 210 «Petrona Viera» per a infants sordmuts). Des d’aleshores, la venda de les seves obres es transforma en la principal font d’ingressos familiar, i Petrona comença a sortir a pintar en exteriors amb la seva germana Lucha, gran companya a l’hora d’interactuar amb els altres.
El planisme, principal corrent pictòric a l’Uruguai d’aquells anys, contribueix a impulsar la modernització de l’art nacional. Petrona no és l’única dona que pinta aleshores, però és qui veritablement sobresurt d’una manera singular, cridant l’atenció dels seus contemporanis i transformant-se en la primera uruguaiana artista plàstica professional. És referent per a moltes dones, que segueixen el seu exemple a l’hora d’emprendre el dur camí de les arts plàstiques, una professió fins llavors exclusivament masculina. Des de la seva particular visió de la realitat, reivindica un lloc actiu per a la dona en la «moderna» societat de Montevideo.
Després de la mort de Laborde, als anys quaranta, la tragèdia i la tensió irrompen en la seva obra. Transita per diverses tècniques, entre elles el gravat sobre fusta i metall, gràcies al suport d’un nou professor i pintor, Guillermo Rodríguez, amb qui estudia fins al final dels seus dies. Mor a Montevideo el 4 d’octubre de 1960, als seixanta-cinc anys. La seva llarga trajectòria i el reconeixement públic s’evidencien en la periòdica participació en importants exposicions organitzades a l’Uruguai, entre les quals destaquen les del Cercle de Belles Arts de Montevideo, o en mostres col· lectives, tant a Buenos Aires com a París.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies