«Sé que existe algo que jamás hay que entregar a las exigencias de la vida, en el suceder de los
acontecimientos y de los fracasos: el optimismo […] Si no hubiera quienes se oponen a
renunciar a sus puntos de vista personales y se adaptaran en cambio blandamente a lo que
piensan y hacen millones y millones de hombres, el mundo no tendría sentido, y el arte, las
máquinas, la ciencia, carecerían de objeto […] Si no fuera pintora, tal vez sería política. No
puede cumplir uno en la vida con más de una profesión seria. Y la de político no lo es tanto
como la de pintor. De tal manera, mi interés se reduce a obligarme a estar al día en todos los
asuntos internacionales de mi país y a llenar conscientemente mis deberes ciudadanos
concurriendo a las urnas siempre que es necesario.»
Revista ATLÁNTIDA,
Setembre de 1940.
Neix el 24 de març del 1895 al si d’una família sense
problemes econòmics, primera filla de Carmen
Garino i Feliciano Viera, president de la República
Oriental de l’Uruguai entre 1915 i 1919. Als dos anys
pateix una meningitis que la deixa sorda just quan
comença a parlar. En aquell temps, l’Uruguai mancava
d’institucions dedicades a atendre aquests casos,
per la qual cosa la seva família contracta una famosa
institutriu francesa, Madeleine Larnaudie, especialitzada
en l’educació d’infants sords. Amb ella,
Petrona aprèn a llegir les lletres i llavis i a escriure des
de ben petita. Als divuit anys inicia els seus estudis
artístics. Immersa en el seu món de silenci, s’endinsa
en el dibuix de la mà del català Vicenç Puig. A causa de
la posició social del seu pare, l’esplèndida torre familiar
on resideix és centre de reunions on acudeixen
grans personalitats i l’elit cultural de Montevideo.
Gràcies a aquelles vetllades, que Petrona mai no es
perd, els artistes plàstics Pedro Figari, Zorrilla de San
Martín, José Cuneo, Blanes Viale i José Belloni, entre
altres, marquen la seva sensibilitat i la seva manera
de mirar el món.
Cal esmentar que el president Viera té una especial rellevància històrica pel que fa a la consecució dels
drets femenins a l’Uruguai; és durant el seu mandat
que s’aprova la primera Constitució de la República
que inclou la possibilitat del sufragi femení (1918,
secció II, capítol I, article 10). D’altra banda, ell és qui
el 1919 dona suport a la iniciativa del Consell Nacional
de Dones, liderat per Paulina Luisi, per a l’adhesió
de l’Uruguai al Conveni Internacional contra el Tràfic
de Blanques.
Cap al 1922 ja apunta maneres i, davant la marxa
del mestre Puig a Buenos Aires, la família decideix
de substituir-lo per l’uruguaià Guillermo Laborde
(1886-1940). Ell és qui la inicia en el primer dels ismes
que es van donar a l’Uruguai, el planisme. Però la
pintora genera un canvi amb la seva innovadora proposta:
introdueix amb monumentalitat motius inusuals,
com ara el món infantil (nens estudiant o asseguts
a l’aire lliure), nus, dones atenent a labors, totes
elles temàtiques absents entre els «planistes», abocats
en el paisatge. És d’aquesta manera com obre les
portes i dona veu a un univers domèstic majoritàriament
femení.
El 1926 fa la seva primera exposició individual, a la
Galeria Maveroff, amb un èxit rotund. L’any següent
mor el seu pare, fet que ocasiona un gran canvi en la
vida familiar. La tristesa envaeix la casa i les visites
comencen a escassejar fins a desaparèixer. La situació
econòmica es torna molt difícil, fins al punt que
han de vendre a l’Estat la majestuosa torre i es muden
a una petita casa que els dona el Partido Colorado,
al qual pertanyia el pare. El taller de l’artista
queda instal·lat allà, al número 2850 de l’avinguda
8 de Octubre (avui Escola Especial N.º 210 «Petrona
Viera» per a infants sordmuts). Des d’aleshores, la
venda de les seves obres es transforma en la principal
font d’ingressos familiar, i Petrona comença
a sortir a pintar en exteriors amb la seva germana
Lucha, gran companya a l’hora d’interactuar amb
els altres.
El planisme, principal corrent pictòric a l’Uruguai
d’aquells anys, contribueix a impulsar la modernització
de l’art nacional. Petrona no és l’única dona que
pinta aleshores, però és qui veritablement sobresurt
d’una manera singular, cridant l’atenció dels seus
contemporanis i transformant-se en la primera uruguaiana
artista plàstica professional. És referent per a
moltes dones, que segueixen el seu exemple a l’hora
d’emprendre el dur camí de les arts plàstiques, una
professió fins llavors exclusivament masculina. Des de la seva particular visió de la realitat, reivindica un
lloc actiu per a la dona en la «moderna» societat de
Montevideo.
Després de la mort de Laborde, als anys quaranta, la
tragèdia i la tensió irrompen en la seva obra. Transita
per diverses tècniques, entre elles el gravat sobre
fusta i metall, gràcies al suport d’un nou professor i
pintor, Guillermo Rodríguez, amb qui estudia fins al
final dels seus dies. Mor a Montevideo el 4 d’octubre
de 1960, als seixanta-cinc anys. La seva llarga trajectòria
i el reconeixement públic s’evidencien en la periòdica
participació en importants exposicions organitzades
a l’Uruguai, entre les quals destaquen les del
Cercle de Belles Arts de Montevideo, o en mostres col·
lectives, tant a Buenos Aires com a París.