VICTORIA KENT SIANO
(1892-1987)

Advocada i política

«Y es necesario, Sres. Diputados, aplazar el voto femenino, porque yo necesitaría ver, para variar de criterio, a las madres en la calle pidiendo escuelas para sus hijos; yo necesitaría haber visto en la calle a las madres prohibiendo que sus hijos fueran a Marruecos; yo necesitaría ver a las mujeres españolas unidas todas pidiendo lo que es indispensable para la salud y la cultura de sus hijos. […] Pero en estas horas yo me levanto justamente para decir lo contrario y decirlo con toda la valentía de mi espíritu, afrontando el juicio que de mí puedan formar las mujeres que no tengan ese fervor y estos sentimientos republicanos que creo tener. Es por esto por lo que claramente me levanto a decir a la Cámara: o la condicionalidad del voto o su aplazamiento; creo que su aplazamiento sería más beneficioso, porque lo juzgo más justo, como asimismo que, después de unos años de estar con la República, de convivir con la República, de luchar por la República y de apreciar los beneficios de la República, tendríais en la mujer el defensor más entusiasta de la República.»

DIARIO DE SESIONES,
1 d’octubre de 1931.

Nascuda a Màlaga el 6 de març de 1891, els seus pares, d’un tarannà liberal i una mentalitat oberta impropis de l’època, li deixen estudiar el que vulgui. El 1906 ingressa a l’Escola de Magisteri de Màlaga i el 1917 estudia batxillerat a l’Institut Cardenal Cisneros de Madrid. El 1920 inicia els estudis superiors a la Facultat de Dret de la Universitat Central de Madrid, quatre anys després es llicencia i l’any següent es col·legia. A Madrid s’afilia a l’Associació Nacional de Dones Espanyoles i a la Joventut Universitària Femenina.
El 1926 és nomenada vicepresidenta del Lyceum Club Femení i impulsa, juntament amb Clara Campoamor i Matilde Huici, l’Institut Internacional d’Unions Intel· lectuals. També exerceix com a assessora jurídica del Sindicato Nacional Ferroviario i de la Confederación Nacional de Pósitos Marítimos, arribant a presidir el 1927 el primer congrés de cooperatives a Espanya. A més, serà la primera dona que obre un bufet d’advocats especialitzat en Dret Laboral. El 1931 és elegida membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació i el 1933 de l’Associació Internacional de Lleis Penals de Ginebra.
A les eleccions generals del 28 de juny de 1931 és escollida diputada a Corts per Madrid —malgrat que les dones no poden exercir el vot— representant el Partit Republicà Radical Socialista. Tot i que no renova l’acta als comicis del 19 de novembre de 1933, sí que l’aconsegueix per Jaén a les eleccions del 16 de febrer de 1936 en les llistes del Front Popular. Un dels moments més controvertits fou la seva raonada oposició al sufragi femení. Per a ella les dones encara no tenien prou preparació social i política per exercir el vot i això podia ser aprofitat per l’Església per influenciar-les i perquè votessin les opcions conservadores.
L’1 d’abril de 1931 és nomenada pel govern provisional de Niceto Alcalá-Zamora directora general de Presons. Durant el seu breu mandat efectua reformes com la millora de l’alimentació dels reclusos, la llibertat de culte a les presons, l’ampliació dels permisos per raons familiars, la creació d’un cos femení de funcionàries de presons, la retirada de grillons i cadenes, el tancament de 114 centres penitenciaris i la construcció de la Presó de Dones de Ventas i de l’Institut d’Estudis Penals. El 4 de juny de 1932 dimiteix després d’una campanya de premsa en contra seva per una sèrie de vagues de fam a Pamplona i a Vitòria de detinguts polítics i per un seguit de fugues de presos.
L’esclat de la Guerra Civil l’obliga a exiliar-se, i en el trajecte acompanya molts nens dels soldats que lluitaven al front perquè puguin ser evacuats. A París és nomenada primera secretària de l’ambaixada espanyola, on continua vetllant pels nens amb la creació de refugis i llars d’infants. L’ocupació nazi l’obliga a protegir-se a l’ambaixada de Mèxic quasi un any, perquè el seu nom constava en una llista que la policia franquista havia lliurat al govern col·laboracionista de Vichy. L’octubre de 1943 el Tribunal contra la Maçoneria i el Comunisme la condemna, tot i ser a París, a 30 anys de presó i inhabilitació absoluta i a l’expulsió del territori estatal. La Creu Roja li proporciona un domicili al barri del Bosc de Boulogne, on viu fins al 1944 com a «Madame Duval». Allà escriu la novel·la, força biogràfica, Cuatro años en París (1940-1944).
El 1948 marxa a Mèxic, on crea i dirigeix l’Escola de Capacitació per al Personal de Presons i imparteix classes de Dret Penal a la universitat. Dos anys després col·labora a la Secció de Defensa Social de l’ONU elaborant un estudi sobre les terribles condicions de les presons d’Iberoamèrica. Entre 1951 i 1957 fou ministra sense cartera del Govern de la Segona República Espanyola a l’exili. També funda i dirigeix la revista Ibérica per als exiliats d’arreu del món. El 1977 torna a Espanya però més tard retorna a Nova York, on residirà fins a la seva mort, el 26 de setembre de 1987.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies